GOLDEN FLOWERS – Parkour Súria – Biel Macià – 5 anys

Aquí teniu el meu nou vídeo de parkour i freerunning! Però abans, aprofitant que fa 5 anys que entreno parkour i com que penso que ja tinc una mica d’experiència, m’he pres el luxe d’escriure unes línies per aquells que vulguin tenir una visió més profunda sobre que és o que pot aportar. Primer de tot, des de la màxima humilitat i respecte, m’agradaria adreçar un petit comentari a tots a aquells que pensen que jo mateix o simplement la gent que practiquem parkour estem “bojos del cap” o que “no ens estimem el nostre cos”, etc. Voldria fer entendre que el que es veu en el vídeos de vegades pot semblar molt perillós o fins i tot temerari, però darrera d’aquestes imatges hi ha molt més que “quatre salts imprudents”. Jo mateix, per exemple, porto 5 anys entrenant i quan vaig començar no sabia fer cap d’aquests moviments, però tot es qüestió d’entrenar i progressar. El que vull dir amb tot això és que potser per una persona que no entrena parkour pot veure que fem un salt i jutjar-nos d’inconscients, però jo la convidaria a entrenar durant 5 anys; és a dir, fer salts: llargs, curts, alts, baixos, des de diferents llocs, amb i sense alçada, amb diferents bambes, descalç, i després preguntar-li si encara li sembla tan perillós. És possible que s’adonés que com per aconseguir qualsevol cosa a la vida cal un aprenentatge i una progressió. Ara bé, si un practica i practica pot arribar a assolir el nivell de qualsevol salt que es proposi. D’altra banda, penso que el cos humà està dotat de moltes habilitats i quina millor manera d’estimar el nostre cos que entrenar en un sol esport totes les capacitats físiques i motrius? O potser estimaria més el meu cos quedant-me assegut al sofà mirant la tele? Així segur que no hi ha perill de fer-me cap rascada, però creieu-me que n’hi ha d’altres i per a mi són força pitjors. Un altre tema que li preocupa molt a la gent és el del mobiliari urbà. Diuen que en fem un mal ús. Els convido a una altra petita reflexió. Quan saltem, almenys jo procuro anar amb molt de compte, m’asseguro que els bancs, murs i parets estiguin en bon estat i fer els moviments amb suavitat per una raó molt simple. Posaré un exemple pràctic i real perquè s’entengui. Just al costat de casa meva hi ha uns bancs i murs que em van molt bé per entrenar i per això hi vaig sovint. La meva pregunta és: quin interès tinc jo a fer malbé aquests murs o trencar aquests bancs, si això implica quedar-me sense aquest lloc d’entrenament que em va tan bé? Tot el contrari, intentaré cuidar-los per poder seguir-hi entrenant. Personalment crec que el parkour m’ha aportat un munt de coses, tant a nivell físic com mental, ja que sovint t’enfrontes a situacions que saps que ets perfectament capaç de dur-les a terme, però que per algun tipus de por t’inhibeixes. Si aprens aplicar aquesta filosofia a la vida, es possible que això t’ajudi a solucionar problemes reals. També he conegut un munt de gent amb qui he passat molts bons moments i, alhora, m’ha fet descobrir un altre dels meus hobbies més grans que tinc: l’edició de vídeo i la fotografia. Finalment, no voldria que això semblés una espècie de crítica cap a ningú, ja que quan sento tipus de comentaris com els mencionats puc entendre’ls en part. No obstant això, l’únic que pretenc és intentar obrir una mica més la ment d’alguns, fer-los reflexionar un xic més abans d’opinar i donar la meva visió personal del parkour. Moltes gràcies i espero que us agradi el vídeo! Producció: Oriol Macià i Biel Macià Equip: Canon 600D + Tokina 11-16 mm + Steady Cam fly Nano Programa: Premmier Pro CC 2014 Música: The Black Keys – Gold on the Ceiling