Josep Maria Cantimplora – Un partit anomenat popular

Va fotre el camp, es va vestir per agradar al Sr Aznar. Una camisa blava que guardava i una cançó

‘LA LALA LALALALA’. És espanyol, i que ho siguin també els altres és el que vol. La democràcia oligorquia amb gràcia; la constitució, el seu bastó I va acceptar, i al seu partit l’anomenà popular, i el símbol eren dos gaviotes, i va signar el carnet de militant. I va acceptar, i al seu partit l’anomenà popular, i el símbol eren dos gaviotes, i va signar el carnet de militant. De centre és, no cal deixar de ser fatxa per ser de centre si l’esquerra és el PSOE es pot fer bé. Es pot fer bé… I va tornar, omplint-se la boca de llibertat però la gent li va cridar: ‘idiota: llibertat és que faltis tu’ I va tornar, omplint-se la boca de llibertat però la gent li va cridar: ‘idiota: llibertat és que faltis tu’ I va marxar, fart de que la gent l’escopís al seu pas. I es va reunir amb tots els patriotes espanyols, i mai més va tornar. I va marxar, fart de que la gent l’escopís al seu pas. I es va reunir amb tots els patriotes espanyols, i mai més va tornar.