Que mai oblidem per què vam començar a córrer

A vegades ens oblidem de per què vam començar. De quan córrer no era una sessió, ni una sèrie, ni un

ritme objectiu. Era simplement això: córrer com un nen. Sense mirar el rellotge. Sense esperar res a canvi. Amb els genolls rascats, les mans brutes i el cor ben ple. Quan veig les Llebretes sortir corrents així… em recorden que tots, alguna vegada, vam ser com elles: valents, espontanis, imparables. Que la màxima preocupació del dia era arribar primer a la font, o no perdre el grup en un corriol. I també és un recordatori per a tots els que entrenem nens i nenes, i per als pares que els acompanyen: els futurs atletes d’aquest esport són això. Són criatures que necessiten jugar, riure, caure i tornar-se a aixecar. Que l’esport els faci feliços abans que forts. Que els ompli l’ànima abans que el palmarès. Perquè, si mantenim viva aquesta llavor, si els deixem gaudir com a nens… créixeran com a esportistes. I, sobretot, com a persones que estimen la muntanya i el que senten quan corren. Que no ho oblidem mai. 🧡